L’art de navegar

Solcar els mars té una gran complexitat. Els capitans del segle XIX havien de ser uns grans coneixedors dels vents i els corrents marítims i alhora saber calcular diversos paràmetres per poder determinar a quines coordenades es trobaven diàriament i el rumb que havien de seguir.

La navegació a vela en el segle XIX aprofitava dos recursos naturals: la força del vent i de l’aigua, els corrents marítims.

Els recorreguts mediterranis eren els més senzills, únicament depenien dels corrents mediterranis que giren en sentit contrari a les agulles del rellotge, cosa excepcional en l’hemisferi nord. A més, la navegació pel Mediterrani té un gran avantatge respecte als vents i és que mai es formen ciclons ni tempestes tropicals, ja que per la seva latitud seria impossible.

Les rutes atlàntiques tenien una major complexitat. L’Oceà Atlàntic incorpora múltiples grans corrents marítims que es poden dividir en dos grups els corrents de l’Atlàntic nord i els corrents de l’Atlàntic sud.

Els primers giren en sentit horari. Per anar des d’Europa fins Amèrica central es seguien principalment tres corrents: el corrent de Canàries, el de l’Alisi i l’Equatorial Nord. Quan realitzaven la tornada, utilitzaven la força del corrent del Golf i el de l’Atlàntic Nord, desviant-se d’aquest últim amb el corrent de les Açores si volien entrar al Mar Mediterrani. Per això, les rutes dels Viatges atlàntics que van d’Europa a Amèrica central tenen una forma aproximada als corrents que seguien.

A diferència, els corrents de l’Atlàntic sud giren en sentit contrari a les agulles del rellotge degut a l’efecte de Coriolis que diu que un cos en moviment, com els corrents, gira en el sentit de les agulles en l’hemisferi nord i en sentit contrari en l’hemisferi sud.

Tot i això, quan feien viatges fins Amèrica del sud, havien d’anar amb compte amb el corrent Equatorial del Sud. Aquest travessa l’Atlàntic de E. a O. i la seva intensitat i posició varia segons l’època de l’any. Era convenient que tots els recorreguts que fessin des de l’hemisferi nord fins a Amèrica del sud travessant l’Atlàntic es realitzessin a partir de l’octubre que era quan aquest corrent era més dèbil o bé durant el març quan també disminueix la velocitat d’aquestes aigües i per tant podien patir menys variacions de rumb. Per contra, els mesos en què el corrent és més intens són juny, juliol i agost.

El bergantí goleta Prudente va realitzar un viatge des de Màlaga fins a Montevideo que va començar el 3 de març del 1884 arribant al seu destí el 14. El 17 de setembre del mateix any van sortir cap a l’Havana, travessant el corrent Equatorial del sud aproximadament a mitjans d’octubre. A partir d’aquest exemple extret del quadern de bitàcola de Pedro Rodes[9] veiem com buscaven la millor època de l’any per navegar, no ho feien simplement quan ells volien, sinó que també buscaven les millors condicions.

Tot i que els corrents atlàntics eren uns grans aliats pels velers del segle XIX per anar fins a les costes americanes, no eren els únics. Els vents eren els altres ajudants que feien possible el comerç entre el continent europeu i l’americà. En especial els vents alisis.

Aquests són uns vents que bufen des d’una latitud d’entre 35o-30o cap a l’equador. La seva direcció és del N.E. cap al S.O. en l’hemisferi nord i del S.E. cap al N.O. en l’hemisferi sud. Eren els vents més favorable que pràcticament els portaven directament pel rumb que havien de seguir per arribar al seu port de destí on establirien les seves relacions mercantils. D’aquí que siguin anomenats pels anglesos trade winds, vents del comerç[10].

Per tant, en qualsevol viatge, era molt important tenir un coneixement clar del vent i del mar. Gràcies al diari de navegació de Rafael Giménez Such[11] podem fer-nos una idea de com classificaven aquestes condicions meteorològiques que eren apuntades amb número en la tablilla de la singladura o bé en forma de redactat en l’apartat d’acaecimientos.

Part d’una pàgina del diari de navegació de Rafael Giménez Such:


[9] Cuaderno de bitacora para uso de D. Pedro Rodes. Museu Municipal de Nàutica del Masnou.

[11] Diario de navegación para uso de D. Rafael Giménez Such. Museu Municipal de Nàutica del Masnou. Mentre no s’indiqui el contrari, totes les referències que segueixen pertanyen al mateix document.

Altres aspectes de la navegació:

La maniobra naval

Instruments nàutics

Aquesta entrada ha esta publicada en Pàgines. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s