Accidents

Malauradament, els accidents a alta mar en el segle XIX eren força freqüents, per exemple, simplement fixant-nos en el fet que en quatre dels set quaderns de bitàcola i diaris de navegació analitzats per fer aquest treball s’hagi trobat un esdeveniment considerat com accident, ja indica quina era la freqüència d’aquests.

Tot i això, abans d’iniciar qualsevol viatge, ja fos un simple viatge d’anada des de Cadis fins a l’Havana i tornada a Barcelona, com un viatge rodó fent escala pels ports americans més importants com per exemple Montevideo, Havana, Brunswick, etc, abans d’emprendre el viatge sempre es feia un reconeixement del buc que tal i com obligava el Codi de Comerç quedava plasmat en un document on es deia si el vaixell era apte per fer l’expedició o no. Per tant, si hi havia un control dels estats del vaixells, però per causa de diversos factors com per exemples els temporals de vent i mar, feien que sovint ocorreguessin tragèdies a bord de les naus del segle XIX.

La primera pàgina del quadern de bitàcola del bergantí Soberano[43] va servir per escriure l’anomenat Reconocimiento del buque on es va confirmar que el buc estava en perfectes condicions per realitzar la ruta prevista. Aquest document el varen firmar el maestro carpintero Casimiro Espriu, el maestro calafate Gabriel Sust, el suboficial o pilot Silvestre ??[44] i el capità Gerard Maristany Olivé. L’escrit diu així:

Reconocimiento del Buque

Hallandose contratado el Bergantin español nombrado “Soberano”, su capitan D. Gerardo Maristany, para emprender el viage desde este puerto à los del Rio de la Plata y demas puertos que convenga à la espedision, (…), en cumplimiento á lo preceptuado por el Codigo de Comercio, teniendo que hacer constar el buen estado del buque, nos hemos constituido à bordo de dicho buque los que suscribimos oficiales del mismo y dos maestros: carpintero y calafate, habiendo practicado hoy dia de la fecha un escropuloso reconocimiento en cuanto construye del = casco = costados del mismo = proa à popa =cubierta = arboladura = jercas = maniobra = velas = anclas = cadenas = cables = lanchas = botes y todo lo demas necesario con lo de respeto para emprender su navegacion y habiendo hallado útil y conforme su mejor disposicion para hacer el presente viage y cualquier otro. Lo qual firmamos juntos el presente reconocimiento a los efectos que convengan en este puerto de Barcelona à veinte y dos de diciembre de mil ochocientos noventa y siete.

Encara que sempre es feia un reconocimiento del buque, com hem dit anteriorment, en els quaderns de bitàcola i els diaris de navegació estudiats per realitzar aquest treball, s’ha trobat documentats quatre accidents marins. Aquests els hem dividit en tres grups, els casos en què queia un mariner a l’aigua, la desaparició de tripulants per motius desconeguts i els naufragis.

Quan queia un mariner a l’aigua podien passar dues coses, o bé aquest era immediatament rescatat, o bé el donaven per mort per haver desaparegut.

Primerament explicarem la història amb final feliç que va ocórrer en la fragata La Frasquita[45] del dia 14 al 15 de novembre del 1824.

Aquest relat va començar a les 4 h. de principiar la singladura número dotze quan es van enviar a dos mariners sobre el botalon de foque para serrar bien la vela, quan de sobte un d’ells va caure a l’aigua i desprès de finalitzar amb les operacions amb les veles, van llençar el bote de popa al agua, no perdiendo de vista dicho hombre, el cual han recogido en breve.

No sempre s’aconseguia salvar a l’home que queia al mar, tot i això, quan s’adonaven de la caiguda d’una mariner a l’aigua, pràcticament tota l’embarcació es posa en marxa per intentar rescatar-lo, tal i com em vist a vegades s’aconseguia, per s’ha de tenir present que d’altres no.

A vegades, els mariners desapareixien i ningú coneixia què havia passat, per tant s’arribava a la conclusió que el més segur era que hagués caigut a l’aigua. En el quadern de bitàcola de Joan Cahué[46] s’ha trobat documentada la desaparició misteriosa del mariner Mateo Pelayo.

A les 17 h. 15’ es va cridar a la guardia franca y habiendo salido la guardia en cubierta, varen informar que no trobaven a Mateo Pelayo, tot seguit es van fer diligencias para encontrarlo, pero no ha aparecido en todo el buque; dicho marinero estaba en cubierta á 14 h. cuando se ha virado pues estando á dicha hora yo de guardia lo he mandado poner al timon mientras los otros maniobraban. Un cop van acabar de virar, el mariner Mateo Pelayo va ser rellevat del timó pel marinero Olayo Juan i va anar a estirar-se sota el castillo de proa (segun han dicho los mismos de proa). A les 15 h. 30’ es va enviar a diversos mariners a achicar el agua de la bomba, però no varen avisar a Mateo Pelayo perquè estaba algo debil á causa de haber tenido un costipado.

Durant tot el temps que va transcórrer des que van fer la maniobra per virar fins les  . 17 h. 15’, no havien vista a Mateo Pelayo, ni el timonel, ni los que estaban de guardia á proa. Finalment, van determinar que el donaven per desaparegut per motius desconeguts.

Fins ara, hem explicat accidents que afectaven únicament a un mariner, però les grans tragèdies es donaven quan tota la tripulació d’una embarcació estava en perill. Això passava quan hi havia un naufragi. En el diari de navegació de Miquel Cardona i Moncada[47] hi ha documentat un naufragi, però no va naufragar la fragata la La Frasquita en què viatjava Miquel Cardona, sinó que els tripulants d’aquest buc, es varen trobar una embarcació que viatjava sense rumb perduda aproximadament a 36o31’N. de latitud i 12o43’45’’E. de longitud.

A 3 h. 45’ de la singladura número 3 del trajecte Maó-Malta, varen veure una petita embarcació a estribord. Habiendonos parecido una embarcacion siciliana le derribamos encima á fin de preguntarle si sabia por donde le demoraba el Maretimo, que és una illa italiana que es coneix amb el nom d’Isola Marettimo. Quan es van apropar més al vaixell, van veure alguns homes, entre los cuales uno tenia una bandera haciendonos señas con ella. Després de preguntar-los si sabien on estava aquella illa, es van adonar que aquells homes els feien senyals perquè els salvessin, quan es van apropar més van veure que eren cinco hombres palidos y atolondrados. Luego de haber visto el capitan dicho espectaculo va ordenar que els rescatessin, però abans de deixar-los entrar a bord, les preguntamos en italiano quienes eran y de donde los habia desmarrado el temporal, ells van respondre que eran sardos y que habian salido de Cagliari, a Sardenya, metre estaven a prop del Cap Carbonara es van veure sorpresos per un temporal que els va fer naufragar. Un cop van ésser els cinc mariners a bord de La Frasquita, els hi van donar de menjar i el seu capità va explicar exactament el que els havia passat: habiendo salido el viernes 23 de costa de Cagliary con destino al Cabo Ferret para cargar de carbon, al llegar al Cabo Carbonara (…) les demoró un chubasco de viento muy recio del NO probaron de aguntar y no pudieron (…) viendo perdidas sus esperanzas se abandonaron a la Divina misericordia (…)

Hasta que Dios por su infinita misericordia lo hizo encontrar con nosotros.

Les ultimes frases reflecteixen el pensament religiós cristià europeu de l’època, ja que tant la mala sort de naufragar com la casualitat de ser trobats i rescatats, ho atribueixen a la voluntat de Déu Totpoderós.

Al final de la singladura queden recollits els noms del nàufrags:

Nombre de los cinco individuos que recogimos á nuestro bordo. Capitan Juan Nugis. Marineros Martin Pusso, Bernardo Mouchis, Fidele Flores i Raimundo Flores.


[43] Quaderno de Bitacora para uso del Bergantin Español Soberano. Museu Municipal de Nàutica del Masnou. Mentre no s’indiqui el contrari, totes les referències que segueixen pertanyen al mateix document.

[44] El cognom del suboficial és il·legible

[45] Diario de nabegación 1822. Museu Marítim de Barcelona. Número de registre 24. Mentre no s’indiqui el contrari, totes les referències que segueixen pertanyen al mateix document.

[46] Diario de navegacion para el huso de D. Juan Cahué piloto de la Corbeta Española “Josefa” en 1876 y 1876 y 77. Museu de la Marina. Vilassar de Mar. Mentre no s’indiqui el contrari, totes les referències que segueixen pertanyen al mateix document.

[47] Diario de nabegación 1822. Museu Marítim de Barcelona. Número de registre 24. Mentre no s’indiqui el contrari, totes les referències que segueixen pertanyen al mateix document.

Aquesta entrada ha esta publicada en Pàgines. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s