Instruments nàutics

Els oficials tenien un conjunt d’instruments nàutics que els permetia determinar la seva posició, el rumb havien que de seguir i la velocitat.

Les cartes nàutiques eren representacions fetes a escala de la zona per on s’havia de navegar. Eren molt importants perquè mostraven la profunditat de les aigües, l’altura del relleu terrestre, possibles perills que es podien trobar a l’hora de navegar per aquella zona, els fars d’aquella regió i altres peculiaritats que podien servir d’ajuda pels navegants.

L’almanac nàutic és un document que dóna informació sobre l’estat de diferents astres en un moment determinat. Era útil per poder saber la situació del Sol en cada hora i així després poder calcular la latitud.

A Espanya, el Real Instituto y Observatorio de la Armada és la institució encarregada d’elaborar anualment l’almanac nàutic que només és vàlid durant un any, donat que la situació dels astres varia constantment.

En el quadern de bitàcola de Pedro Rodes[14] trobem una referència astronòmica en la singladura número 18 del viatge realitzat des de Montevideo fins l’Havana.

…á 8h eclipso la Luna de cuya hora refrescó el viento hasta obligarnos á quedar á capa corrida y con fuertes cerrazones del N. y N.N.O.

Veiem la seva importància ja que aquest esdeveniment va fer que haguessin de modificar la seva manera de navegar en aquell moment.

La velocitat que portava l’embarcació era calculada a partir de la corredora i l’ampolleta. La corredora era un cordill amb nusos que envoltava un peça de fusta, el fil portava un tros de plom a l’extrem que el feia flotar quan es llençava a l’aigua. L’ampolleta era un rellotge de sorra que s’utilitzava per estimar el temps. El càlcul de la velocitat resultava molt senzill, un mariner s’encarregava de llençar la corredora i quan el primer nus passava per la seva mà donava un avís, al seu torn, hi havia un altre mariner que quan sentia la veu del seu company girava l’ampolleta perquè es posés en marxa. Quan aquesta es buidava, el mariner que s’encarregava d’ella avisava i l’altre feia el recompte dels nusos que havia anat comptant des que el primer havia passat per les seves mans. Gràcies a aquest sistema els oficials sabien la velocitat que portava l’embarcació sempre que volien.

La brúixola magnètica era utilitzada per determinar els rumbs. Aquest aparell tenia una agulla imantada que assenyalava el nord magnètic que no és el mateix que el nord geogràfic, però s’aproxima molt. Per això, tots els càlculs que feien tenien un petit marge d’error. A més, a partir de la brúixola i un cronòmetre es podia calcular la longitud i si es combinava amb un sextant es podia deduir la latitud.

El càlcul de la latitud s’efectuava a partir de l’altura d’un astre. Habitualment el que feien era observar l’alçada del Sol al migdia, perquè és el moment en què el Sol assoleix la seva altura màxima. Sabien exactament a quina hora estaria en el punt més elevat gràcies a l’almanac nàutic.

El sextant, un instrument que s’utilitzava per mesurar l’alçada dels astres a partir de l’observació, servia per saber l’altura del Sol amb graus sexagesimals. En el moment en què es feia l’observació també s’havia de saber l’hora. D’aquesta manera es mirava en l’almanac quina era la declinació del Sol en aquell moment. Quan ja sabien l’alça del Sol i la seva declinació, utilitzaven la següent fórmula: 

ø = 90o ± δ – β

La latitud (ø) era igual a 90o ± la declinació del Sol (δ), segons es trobessin en l’hemisferi sud o nord, menys l’alçada del Sol (β).

A més, també calculaven la latitud per estima, aquesta manera era més imprecisa, però vàlida en aquells dies en què el cel estava cobert de núvols i no era permès observar el Sol.

Per poder efectuar el càlcul de la latitud estimada necessitaven conèixer el rumb (R) i la distància (D), així podien obtenir la diferència de latitud respecte a la singladura anterior.

Diferència de latitud = cos R · D

A partir d’aquesta diferència, que podia ser positiva o negativa, i de la latitud de sortida, és a dir, la latitud de la singladura anterior, es podia calcular la latitud estimada:

Latitud estimada = Latitud de sortida ± Diferència de latitud

La longitud era l’altre paràmetre, juntament amb la latitud, necessari per establir en quines coordenades es trobava l’embarcació.

El càlcul de la longitud sempre havia estat un problema pels navegants, fins que John Harrison va començar a realitzar els seus projectes per inventar un rellotge capaç de donar l’hora a alta mar amb exactitud, per això se li atribueix la invenció del cronòmetre, necessari per calcular la longitud.

El funcionament del càlcul de la longitud a partir del cronòmetre es realitzava posant el cronòmetre a 0 en el moment de la sortida, és a dir, en l’inici de cada singladura. Cada 4 minuts de diferència que marcava l’aparell representaven 1 grau més de longitud.

La longitud cronometrada sovint presentava greus errors, per això era habitual portar més d’un cronòmetre a bord i a més, també es calculava la longitud observada i l’estimada.

La primera es feia a partir de l’observació d’algun astre i després es realitzaven unes operacions matemàtiques molt complexes que per resoldre-les havien d’utilitzar càlculs logarítmics i taules trigonomètriques.

La segona era més senzilla, consistia en fer uns càlculs: primerament trobar la latitud mitjana (lm), després la diferència de longitud i finalment s’obtenia la longitud estimada. Les fórmules utilitzades ordenadament eren les següents:

Per realitzar aquesta darrera fórmula s’havia de saber A.

A = sin R · D

Recordem que R= rumb i que D= distància recorreguda fins aquell moment. L’operació que determinava la longitud estimada és la següent:

Longitud estimada = Longitud de sortida ± Diferència de longitud

La diferència de la longitud es suma o restava depenent si la variació s’havia produït cap a la mateixa direcció o no, és a dir, si la longitud de sortida estava al O. i la diferència també s’ha produït al O, es sumava, en cas contrari es restava.

En un fragment de la primera pàgina del diari de navegació de Miquel Cardona[15], veiem que fa referència a diversos instruments nàutics que utilitzà durant els viatges que va fer la fragata La Frasquita pel Mediterrani durant el 1822-1825.

L’anotació és la següent:

La corredera va arreglada á 47,2 pulgadas para la ampolleta de 28’’. Todos los rumbos serán de la Aguja; cuando no se advierta otra cosa. La cuenta que se llevará Astronomica.

L’última frase fa referència a la manera de calcular les coordenades, en aquests cas, significa que ho farien a partir dels astres, és a dir, a l’hora de saber la seva situació en el mar, farien valer la latitud observada i la longitud observada.

També disposaven d’altres aparell com el baròmetre o el termòmetre que els utilitzaven per preveure les condicions atmosfèriques. El baròmetre indicava la precisió atmosfèrica que habitualment es trobava a 760 mm. Un augment o descens sobtat significava que probablement tindrien mal temps, un augment progressiu era un indici de bonança i per contra, un descens progressiu indicava que s’acostava una tempesta. El termòmetre servia per saber la temperatura de l’aire i determinar quin tipus de vent tenien. Sovint també s’utilitzava el termòmetre per mesurar la temperatura de l’aigua i saber si estaven navegant per un corrent d’aigua calenta o freda.

Per últim, cal cita l’anomenada sondaleza, una corda llarga i estreta que juntament amb l’escandall s’utilitzava per mesurar les braces d’aigua que hi havia des d’una superfície fins el fons.

A partir del diari de navegació de Joan Cahué[16] sabem que del dia 27 al 28 de febrer del 1877 i del 28 al 29, van utilitzar aquest aparell per saber la profunditat del fons mari durant la tempesta que estaven passant.

En la primera data trobem:

…sondamos 18 brazas de agua fango (…) á media noche sondamos 19 brazas[17].

En els següents dos dies es va escriure:

…sondando hasta 8 brazas (…) sondando 7 ½ y 8 brazas (…) á las 16 h. (…) sondando 8-7 ½-6-5-y 4 brazas de agua fango[18].


[14] Cuaderno de bitacora para uso de D. Pedro Rodes. Museu Municipal de Nàutica del Masnou. Mentre no s’indiqui el contrari, totes les referències que segueixen pertanyen al mateix document.

[15] Diario de nabegación 1822. Museu Marítim de Barcelona. Número de registre 24. Mentre no s’indiqui el contrari, totes les referències que segueixen pertanyen al mateix document.

[16] Diario de navegacion para el huso de D. Juan Cahué. Del 17 al 18 de setembre de 1876. Mentre no s’indiqui el contrari, totes les referències que segueixen pertanyen al mateix document.

[17] Del 27 al 28 de febrer del 1877

[18] Del 28 al 29 de febrer del 1877

Aquesta entrada ha esta publicada en Pàgines. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s